Tarragona Històries de Casa Boada

El Campeón

Avui recordarem en Josep Forcadell Olmos

Eduard Boada

Whatsapp
El Campeón

El Campeón

A totes les localitats sorgeixen persones que per alguna cosa destaquen sobre les demés. Acostumen a ser artistes, músics, escriptors, esportistes... amb moltes virtuts. La majoria són de caràcter afable i molt properes. Avui recordarem en Josep Forcadell Olmos.

A la seva joventut va ser campió d’atletisme i va guanyar diverses medalles d’or, en recordo una de grossa que acostumava a dur a la solapa amb un brillant. Avui li haurien tret amb una estrebada. Deien que mai havia perdut una cursa, d’aquí que se’l conegués com el Campeón. La seva altra passió era el món ferroviari, era estimat per ser una persona molt propera i afable. Pel seu treball a la RENFE li van donar la medalla de Fidelitat en el Treball, també tenia la medalla del Treball. La seva feina requeria que algun cop utilitzés un petit tren que circulava entre les estacions de Tarragona.

La locomotora d’aquest diminut tren era la Tarraco, avui restaurada i exposada al Serrallo. Es deia que Forcadell era més ràpid que la Tarraco. Va treballar en el món del ferrocarril uns cinquanta anys, cosa que explicava amb freqüència i certa satisfacció.

El seu treball a la RENFE li va suposar el contacte amb el món del circ i va conèixer l’empresa Amorós-Silvestrini ja que les caravanes del circ acostumaven a viatjar en tren. Forcadell es va empeltar de la passió pel circ i gràcies a l’amistat que va fer amb el empresaris va poder actuar molts cops. Va ser home bala –disparat amb un canó– i entrava a la gàbia de les feres a llegir el Diari.

Jo li vaig preguntar si sentia por, la resposta va ser un no rotund i em va dir que era lo més fàcil: «Si el domador et deixa entrar és que controla la situació. Si els animals no estan per a que entris, no et preocupis que no et deixarà». També feia de don Tancredo en festivals taurins, això consistia en quedar-se estàtic al mig de la plaça. 

Recordo alguns dels circs que més freqüentaven Tarragona: el Canadà Circus –de l’empresa Amorós-Silvestrini–, Hermanos Tonetti, Americano o el Circo de Francia. L’any passat vaig estar content ja que el Circ Raluy Legacy va actuar a Tarragona i el meu fill em va presentar el Jerzy Zwider, el bigotis, amb qui vaig poder parlar una bona estona.

Quan jo era jove recordo que els circs que venien a Tarragona s’instal·laven al solar que actualment ocupa l’edifici de La Caixa, en un solar situat entre Estanislau Figueres i Rovira i Virgili, on avui hi ha un centre de l’Institut Pere Mata, a l’antiga avinguda Conde Vallellano (actual Rambla Nova), al Camp de Mart i també recordo el Circo de Francia plantant la carpa on avui hi ha la plaça Anselm Clavé, davant de Casa Boada.

L’any 1979 jo col·laborava amb l’agència de notícies FIEL-EFE. Un dia em va trucar un dels caps, Francisco Bartolomé, dient-me que li preparés contactes a un enviat especial: un va ser el Campeón. Es van interessar per la seva gran col·lecció d’ampolles de conyac, brandy i d’altres licors i objectes com ara anells de cigars que havien estat utilitzats en esdeveniments importants, alguns reials. Amb el Campeón hi tenia un amic en comú, el gran barman Perico Chicote.

Quan Chicote va visitar la casa del Campeón li va oferir cent mil pessetes per una ampolla que li hagués agradat tenir. Jo quan en tenia alguna de repetida li canviava per alguna altra al Campeón. L’amistat que vaig tenir amb Perico Chicote sempre m’animava. Guardo cartes seves i en el museu que tenia hi exposava una ampolla que li vaig regalar, amb un còctel meu i amb la recepta com a etiqueta. Era genial poder conèixer persones així, és el que m’animava. Em van ensenyar que amb la humilitat es pot ser feliç.

Hi ha una anècdota que em va explicar el Campeón. En un bar de la Part Alta hi va passar la policia, que acostumava a ser de fora. Li van demanar al Campeón el DNI i ell va dir que no el portava però que el coneixia tothom. A un parroquià del bar no se li va acudir altra cosa que dir que a la comissaria ja el coneixien. Així que els policies li van dur. Portava molt d’or a sobre. Quan el van veure entrar a comissaria li van preguntar: «Què et passa? S’han entestat en que els acompanyi i aquí estic»- Van avisar el comissari en cap Sr. Alfaro, qui en veure al Campeón li va somriure i va dir als policies: «Amb el que hi ha a Tarragona... porteu-lo al lloc on ell us digui».
El secret millor guardat del Campeón era els donatius que feia periòdicament a una sèrie per persones grans necessitades.

Això era tremendament humà. Crec que l’únic que coneixia aquesta llista era jo. Tenia un vell client que era drapaire, el Sr. Juanito, que tenia un local per a la ferralla. Quan es va fer gran gairebé no podia viure, només es guanyava la vida venent el cartró que li guardaven tendes amigues, però ja no tenia magatzem. Un dia li vaig presentar el Sr. Juanito al Campeón i li vaig explicar lo malament que ho passava ja que no cobrava res.

Va dir-li al Sr. Juanito de venir al bar l’endemà a les 9 del matí, sobretot net i ben vestit. El va convidar a esmorzar i van anar on convenia. A partir d’aquí el Sr. Juanito va cobrar i va poder viure dignament.
 

Temas

Comentarios

Lea También