Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

De Jujol a Pujol: La Casa Bofarull de Tarragona

L’edifici concentra el seu interès en el gir de la façana i la tribuna a la Rambla Nova de Tarragona

Guillem Carabí Bescós

Whatsapp
Casa Bofarull, ubicada a la Rambla Nova. FOTO: Pepo Segura

Casa Bofarull, ubicada a la Rambla Nova. FOTO: Pepo Segura

Qui vulgui conèixer la història de l’edifici situat al número 37 de l’actual Rambla Nova de Tarragona haurà de recórrer un camí que el portarà una mica més enllà, tant de la rambla com del seu autor Josep M. Pujol de Barberà, on topònims i cognoms són importants perquè la casa Bofarull esdevé un encàrrec que comença lluny de qui finalment la va construir. Ho diré amb altres paraules: la casa Bofarull, de Tarragona, viurà dos moments ben diferenciats. 

Primer moment. Bofarull és un cognom que fora ciutat, al Camp, està fortament arrelat a la localitat veïna dels Pallaresos. Allà hi viuen dues germanes, de nom Dolores i Josefa –així signen els seus documents–, propietàries de gairebé la meitat de la superfície de conreus que abastava el veïnat a principis del segle XX. I li encarreguen a Josep M. Jujol, jove arquitecte de Tarragona i conegut mitjançant uns parents i un lloc d’estiueig comú, La Secuita, l’ennobliment de la seva casa pairal. La durada dels treballs –més de vint anys– iniciats el 1913, fa pensar en una entesa més que cordial entre les germanes Bofarull i l’arquitecte Josep M. Jujol.

Compra del solar
Però atretes per les comoditats i, possiblement, pel prestigi de viure a ciutat, les germanes Bofarull compren, l’any 1918, el solar on desitgen construir una casa de diverses plantes al lloc més modern de Tarragona: la rambla de Sant Joan. Dos anys abans, el 1916, Jujol ja havia iniciat els primers croquis del nou edifici, que reprèn l’any 1921. Projecta un edifici organitzat per una escala noble central, que dona lloc a 1 o 2 habitatges per replà als pisos superiors, i una façana ritmada al carrer Sant Agustí per quatre columnes i a la rambla de Sant Joan per dues dobles columnes; també dibuixa uns croquis del vestíbul i uns apunts de façana on s’intueix el caràcter que seguirà el pis principal protagonitzat per una tribuna rematada amb medalló, gest que sembla imitar la façana de San Carlo alle Quattro Fontane, de Borromini. 

Les germanes Bofarull van comprar l’any 1918 el solar, on desitjaven construir una casa

Segon moment. Aquell mateix any de 1921 les germanes Bofarull desvien l’encàrrec cap a l’arquitecte municipal de la ciutat de Tarragona, Josep M. Pujol de Barberà. Les raons no són conegudes: desentesa amb en Jujol, confiança amb un arquitecte de reconegut prestigi amb una producció més acadèmica, o facilitats burocràtiques atès el càrrec de Pujol de Barberà com a arquitecte de l’Ajuntament, qualsevol resposta que imaginem serà fruit, ara com ara, de l’especulació imaginativa. Un any abans, el 1920, el Sr. Juan Montañés, en representació de les germanes Bofarull, sol·licita el permís per construir un cobert al solar mentre no s’executi la construcció definitiva. 

Detall de la façana de la Casa Dolors Bofarull. FOTO: jordi guerrero

Sabem que la casa Bofarull de Tarragona es beneeix el 15 d’octubre de 1923, però no és fins a l’any 1940 que l’edifici serà inscrit al registre de la Propietat com a casa de planta baixa, quatre pisos dobles més golfes. Durant la Guerra (in)Civil l’edifici patirà diversos episodis d’ocupació no desitjada: requisat primer com a sales per a Correus i locals per a la CNT, acabada la guerra s’hi instal·la la Sección Femenina del Frente de Juventudes, adaptant el pis principal al seu ús, amb obres de reforma signades per Antoni Pujol Sevil. Anys més tard, el 1946, Josefa Bofarull sol·licita una llicència per reconstruir el pis principal i tornar-lo al seu ús original d’habitatge, signada per l’arquitecte Salvador Ripoll. 

L’edifici concentra el seu interès en dos punts: el gir de la façana i la tribuna a la rambla. No és casualitat. Pujol de Barberà sap què vol dir construir a la rambla, això és, construir monumentalment. L’edifici mirarà a la ciutat i compartirà l’escala especialment monumental dels números imparells de la rambla, sense desocupar-se’n de construir en cantonada. Construir un edifici en cantonada només té dues solucions: o gira l’edifici –els seus elements– creant una continuïtat volumètrica, o l’aresta vertical entre ambdues façanes esdevé divisió entre una i una altra per seguir resolucions més autònomes. Però, si l’edifici vol ser monumental, no pot prescindir del seu gir i, en conseqüència, mostrar un volum unitari: les balconeres seran les encarregades de girar la cantonada al carrer Sant Agustí. I mirem ara la tribuna a la rambla: és l’element qui atorga, amb la doble alçada i el destacar-se del pla de façana, la monumentalitat necessària a la rambla. 

L’edifici concentra el seu interès en el gir de la façana i la tribuna a la Rambla

La mirada de Pujol de Barberà es dirigeix cap a la memòria del classicisme, oportunament filtrada pels corrents de moda vienesos del tombant de segle XX, en què els elements clàssics ja són residuals i reconvertits a geometries més abstractes. Més en concret a la casa Bofarull: les bases de les columnes han desaparegut, els capitells i entaulaments han deixat pas a les mènsules vegetals, les cornises són reemplaçades pels forjats de les terrasses i unes desproporcionades pilastres que ritmen el balcó corregut de l’àtic i, finalment, el portal d’entrada protagonitzat per una porta de ferro amb l’escut Bofarull a la part més alta, s’emmarca per dues pilastres dòriques en marbre que pincen sense complexos la peça horitzontal superior, obligant al capitell a plegar-se amb el mateix gest que faria una mà. 

Front de Ponent. Rambla Nova a la seva part més propera al Balcó del Mediterrani. FOTO: Dibuix de Rosa León - Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes Tarragona

A aquesta mirada li dèiem aquí Noucentisme? Pot ser, si ho entenem com un moviment que pensava en termes de ciutat i que buscava, rere un consens no assolit, construir un estil propi que donés caràcter mediterrani. 
Paradoxalment, bona part de les influències vingueren del nord. Ja ho va dir Jeroni Martorell, l’any 1903: «Otto Wagner, Olbrich. Vet aqui’ls noms dels dos grans mestres de la arquitectura moderna, dels arquitectes que fan avuy día un art mes nou, mes viu, mes personal y al mateix temps mes seriós, mes gentil, mes elegant, mes hermos. Son los directors de la notable escola Vienesa d’arquitectura, a nostre entendre, la que produeix millors obras en tot el mon».

Temas

Comentarios