Una epidèmia anomenada solitud. El perill que amenaça el benestar de la vellesa

Contra la malaltia del silenci. Víctor Hugo va escriure: «els vells tenen tanta necessitat d’afectes com de sol». La solitud maltracta la gent que mereix la calma de l’ancianitat

Joaquim Roglan

Whatsapp
Una epidèmia anomenada solitud. El perill que amenaça el benestar de la vellesa

Una epidèmia anomenada solitud. El perill que amenaça el benestar de la vellesa

Acabat l’estiu, s’ha comprovat que és una de les pitjors èpoques de l’any per a les persones grans perquè se senten més soles que mai i perquè tenen menys activitats de relació social a causa de les vacances. L’associació Amics de la Gent Gran de la demarcació de Tarragona ha rebut més trucades d’àvies i avis que viuen o se senten soles perquè no poden sortir al carrer a causa de les calorades ni xerrar amb ningú perquè els voluntaris que els visiten a casa marxen de vacances. Sense familiars que els acompanyin, el seu benestar mental i emocional empitjora encara més des que la pandèmia els va aïllar totalment. Càritas confirma que recuperar les activitats d’acompanyament costa més amor i afecte, ja que es noten els efectes de la por i han augmentat els casos d’angoixa i depressió. També els plans municipals de detecció i acompanyament es van haver de retardar a causa de la pandèmia, encara que aquella mala experiència va sensibilitzar més la societat sobre la necessitat de la solidaritat.

Novament, la ràdio i la televisió han estat el gran medi d’entreteniment i d’acompanyament, com és el cas de Ràdio Gaga, una emissora creada per Quique Peinado i dedicada als problemes que comporta la solitud a la gent gran. Afirma el comunicador que la vellesa no és gens romàntica i que «molta gent gran confessa que és una put…» De la mateixa manera que Josep Pla deia que «ser vell és una mer…» En tot cas, la solitud de la vellesa ja és una qüestió política a països avançats com Japó i Suècia. De moment, Ràdio Gaga practica l’anomenada escolta activa, que aporta una perspectiva humana i fa que l’audiència es replantegi moltes coses. Un altre exemple d’aquesta manera d’escoltar activament és la memòria viva de l’activista tortosina Maria Cinta Llasat. Amb 91 anys, continua dedicant-se a sembrar valors positius, gaudeix de la seva primera besnéta i recepta: «la necessitat de parlar cara a cara, mirant-se als ulls, somrient o enfadant-se si cal, però no parlar sempre amb el mòbil, ni deixant de veure lo bonic del nostre entorn». 


A la vegada, defensa el monument de l’Ebre a Tortosa per «donar-li un simbolisme de pau i concòrdia». I vol que es valori més avis locals molt grans com l’expolític i escriptor Federico Mayor Zaragoza.

També és una vacuna aconsellable contra la solitud dictar o escriure les memòries. Com ho ha fet a la revista cristiana Boletines de la Diáspora Pedro Ramírez Latorre, de 87 anys, que va arribar a Tarragona després de la guerra. Procedent de Jaén, relata com són la misèria infantil i la vergonya de demanar caritat. Com el seu pare, perseguit polític, va perdre una cama en un accident de tren, i passats molts anys de feina com a sabater, va ensenyar a l’Escola de Magisteri. Després de superar malalties i adversitats, va començar a conrear un hort. Ara, ja només el preocupa «perdre les facultats mentals i acabar convertint-me en un ésser sense cap utilitat per a les meves persones estimades, perquè no suportaria acabar sent una càrrega per a ells». A més, escriure sempre és una bona manera de distanciar-se del segle en què ha tocat néixer.

Una altra forma de recordar el passat activament és la que han trobat a Santa Bàrbara recuperant el Rihihiu, que era un crit que feien les dones de les masades de Santa Bàrbara per avisar als veïns que havien arribat a la llar o al tros. Era un sistema de sons per comunicar-se amb el veïnat, sovint separats per quilòmetres, per fer saber que estaven preparades per a trobar-se, per a compartir àpat o per intercanviar verdures de l’hort. Ara, activistes com Anna Zaera i Zoraida Roselló, amb el suport de l’Ajuntament, associacions locals i Surtdecasa.cat han impulsat el primer festival participatiu de Rihihiu i d’arts vives a les masades. Es celebrarà a partir de demà i recupera un patrimoni perdut que farà reviure i alegrarà la gent gran que encara el recorda.

Com reivindicava Josep Carles Rius en aquest Diari, cal recuperar els fets i les memòries de la generació dels anys vint del segle passat, que és una gent molt castigada per la vida i la història. Entre d’altres raons, perquè envellir amb dignitat és una feina de cada dia i de cada moment, aprofitant que la intel·ligència no envelleix.

Periodista. Amb arrels familiars a la Terra Alta, Joaquim Roglan va ser corresponsal a Ràdio Reus i cofundador de Informes-Ebre. Professor universitari, ha treballat als principals mitjans de comunicació de Catalunya i ha escrit vint llibres. Viu retirat a L’Empordanet.

Temas

Comentarios

Lea También