Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Una bona memòria fotogràfica. Les ciutats perdudes retornen en llibres

Arqueologia sentimental. Els llibres de fotografies de ciutats desaparegudes són una bella troballa. I la feina dels arxius municipals resulta encomiable i exemplar

Joaquim Roglan

Whatsapp
Una bona memòria fotogràfica. Les ciutats perdudes retornen en llibres

Una bona memòria fotogràfica. Les ciutats perdudes retornen en llibres

Moltes novetats, best-sellers i productes mediàtics, però el llibre més venut a Tortosa el dia de Sant Jordi va ser Tortosa desapareguda. És un recull de fotografies centenàries que evoquen paisatges, espais i escenes humanes perdudes amb el pas dels anys. Pàgines minimalistes que recorden que tota ciutat és un construir i enderrocar edificis. Nova aportació a la memòria històrica i fotogràfica d’una col·lecció d’àlbums dedicats a la Catalunya que ja no existeix. Petita gran obra d’aquelles que es fan de mica en mica. Tortosa se suma als volums sobre el Vendrell, Prades, Reus, Tarragona, Valls i Vilafranca del Penedès. La resta de títols publicats es reparteix entre les altres demarcacions de Catalunya. El percentatge convida a fer més arqueologia fotogràfica a les terres tarragonines.

En aquesta línia de recuperació i salvaguarda de la fotografia testimonial del passat col·lectiu, l’associació cultural La Riuada ha lliurat quatre mil fotografies antigues de Móra d’Ebre a l’Ajuntament. És, només, la primera part de les vint mil imatges que han aportat durant molts anys els veïns de la vila. Els casos de Tortosa i Móra d’Ebre són iguals que els centenars d’arxius municipals, associacions i fundacions privades que, arreu de Catalunya, han fet i fan la necessària tasca d’estimar un patrimoni gràfic i sentimental d’immensurable valor intangible.

La callada i pacient labor dels arxius municipals hauria de ser una lliçó per a grans institucions públiques com l’Arxiu Nacional de Catalunya, el Museu d’Art Nacional de Catalunya o el Museu d’Art Contemporani de Barcelona. Tres centres de referència que sovint són justament criticats per les associacions de fotògrafs artístics i reporters gràfics a causa de la seva política erràtica i garrepa. El resultat és que importantíssims fons fotogràfics han anat a parar lluny de Catalunya.

Fa ja molts anys que els fotògrafs catalans pregunten: per què no s’ajuda a preservar els arxius fotogràfics? A quin espai públic es pot veure la fotografia històrica i contemporània catalana? Igual com els arxivers i els documentalistes, no demanen un gran museu ni cap edifici faraònic. Només reclamen la connexió en xarxa de tots els arxius locals, i que tots es guardin a cada municipi, perquè són els únics que saben valorar i datar les imatges. També són els que acullen el més sensible de tot: les donacions de persones i famílies que lliuren desinteressadament els seus àlbums de records i els dels seus avantpassats.

És trist passejar per qualsevol mercat d’antiquaris o brocanters i veure fotografies emmarcades i velles postals en capses que es malvenen a pes i ningú no les compra. Ressuscitades de golfes oblidades quan es van enderrocar cases pairals i masies. O de pisos venuts i buidats sense ni mirar el contingut dels antics baguls. Són com restes i mostres d’oblit i desamor a uns avantpassats que no han merescut ser enterrats ni incinerats. Retrats de noces, batejos i comunions de persones anònimes que segurament ja fa anys que no són en aquest món. Per això és un consol i una alegria retrobar avantpassats en algun llibre nou amb paisatges d’abans. Sovint, el seu rerefons pot ser un monument o un paratge també desapareguts. I de vegades, apareix una maleta perduda o amagada amb fotografies d’enorme importància històrica, artística o documental.

Als orígens de la fotografia hi havia el costum de retratar els familiars difunts en el seu llit de mort. Després s’emmarcaven els retrats i se situaven en un lloc noble de la casa. Ara, a més de semblar macabre, els habitatges són petits i amb pocs metres de parets per penjar-hi gaires coses. Els marcs de plata han passat de moda. Les capses de sabates farcides de fotos fan nosa dins els armaris. Poques persones conserven aparells per revisar allò que s’anomenava diapositiva. Actualment, n’hi ha prou amb guardar-ho tot en suports digitals que no ocupen espai o penjant les imatges en xarxes i núvols cibernètics. El present és fer selfies a més de mil per hora, eliminar, o no, les menys afavorides i mostrar-les a les amistats en mil·lèsimes de segons. La part positiva és que no en quedarà cap rastre físic sense valor històric i estètic ni als mercats ni als arxius.

Periodista. Amb arrels familiars a la Terra Alta, Joaquim Roglan va ser corresponsal a Ràdio Reus i cofundador de Informes-Ebre. Professor universitari, ha treballat als principals mitjans de comunicació de Catalunya i ha escrit vint llibres. Viu retirat a l’Empordanet.

Temas

Comentarios

Lea También