Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Tornen les bullangues o: com la història es repeteix, encara que mai no sigui de la mateixa manera

Allò que ha passat tornarà a passar. Allò fet tornarà a fer-se: no hi ha res de nou sota el sol. Quan d’una cosa diuen: «Mira, això és nou!», segur que ja existia abans (Cohèlet 1,9-10).

JAUME NOLLA I MARTÍ

Whatsapp
JAUME NOLLA I MARTÍ

JAUME NOLLA I MARTÍ

És cert, no hi ha res de nou sota el sol, com bé diu el Cohèlet (Eclesiastès) de la Bíblia, escrit fa cosa de 2.300 anys.

Tant aviat com es va conèixer la sentència ignominiosa contra els presos polítics (per molt que alguns insisteixin en negar aquesta denominació, no deixaran de ser-ho) han esclatat tota mena de disturbis més que previsibles, després de dos anys de desconcert i atordiment general post-1 d’octubre.

A Barcelona tenim enrenou cada nit amb banda sonora inclosa d’helicòpters fins ben entrada la matinada. Com a Tarragona, munions d’esverats van amunt i avall. Esverats on, segons companys periodistes que ho viuen de primera mà, hi ha de tot: infiltrats policials (o del seu entorn) que saben com excitar els més exaltats, professionals de guerrilla urbana i nous passavolants que, o bé tenen ganes de gresca, o bé, ja estan tips de l’estultícia dels polítics incapaços de resoldre la independència.

Això que som un poble pacífic, pot ser un «mantra» ben intencionat, però està allunyat de la realitat

Aquests avalots i aldarulls al carrer són un clàssic a casa nostra. Tradicionalment rebien el nom de bullangues. Així és com se’n van dir les primeres que hi va haver a moltes ciutats catalanes i, especialment a Barcelona, entre els anys 1835 i 1843.

Aquestes bullangues del XIX només són l’expressió del descontentament i les tensions col·lectives que van aparèixer en el si de la societat catalana arran de l’entrada del capitalisme liberal, segons diuen els historiadors formals.

Cal recalcar que aquesta mena d’aldarulls a Catalunya tenen una llarga història. Des dels conflictes de nyerros i cadells fins a la Setmana Tràgica. I aquests fets sí que van ser mil vegades més violents que no pas les escaramusses recents.

Ras i curt: això que som un poble pacífic, pot ser un «mantra» ben intencionat, però està molt allunyat de la realitat. Sortosament, també, perquè si no seríem un poble malalt.

Al capdavall, no cal fer tants escarafalls. En els fets de Can Vies del 2014 es van fer més maleses que en aquests quatre dies i, l’any 2016, recordem que es van encendre 40 cotxes a Barcelona en una nit, un fet misteriós del qual encara avui no se’n sap res.

No es posa mai prou l’accent en el nacionalisme espanyol que en els darrers anys ha anat més en augment que no pas el català

És curiós que tant per part de la dreta com de l’esquerra espanyola, qualsevol incident més o menys televisiu que tingui l’etiqueta independentista és immediatament acusat de violència extrema.

Preguntem-nos, per exemple: per què les protestes i aldarulls dels armilles grogues a França o les més recents de Hong Kong són vistes amb certa simpatia pels mitjans de comunicació espanyols (àdhuc de catalans) i, en canvi, qualsevol mena de protesta independentista és immediatament titllada de «violenta»?

No es posa mai prou l’accent en el nacionalisme espanyol que en els darrers anys ha anat més en augment que no pas el català. De fet, si hom té la paciència suficient d’analitzar tots els esdeveniments, tot allò derivat de la sentència de l’estatut ja retallat prèviament (recordem el nefand Alfonso Guerra vantant-se d’haver-l’hi passat ben bé el ribot), no és res més que la reacció catalana a un nacionalisme espanyol que surt de mare i que té potentíssims altaveus comunicacionals al seu servei. Sortosament, les xarxes socials han trencat aquest imperi de la desinformació.

Un nacionalisme, d’altra banda, fatxenda i insolent, que menysprea tota cosa que no sigui la visió castellanocentrista del món i que agafa qualsevol icona de l’esport, la cultura o l’espectacle i els converteix (encara que siguin catalans) en portaestendards de les seves dèries.

A la fi, les bullangues modernes d’aquesta setmana no són, ni de bon tros, la meitat de la meitat d’allò que van ser les d’anys i segles enrere. La sentència d’una justícia que fa prevaldre la unitat d’un estat mal girbat que es va crear a la força entre els segles XVIII i XIX, només ha fet palès que la societat catalana (almenys la que no viu de la butxaca espanyola o la que tot i viure aquí, no vol saber res de la nostra llengua ni de res que sigui català) que porta massa anys maltractada des de Madrid, a poc a poc, va perdent, afortunadament, l’estigma del fatalisme i la por.

* Periodista i escriptor excèntric. Vilallonguí en exili volgut a Barcelona, puix no em puc guanyar la vida ajuntant lletres a la meva terra. Radiofonista i guionista de ràdio, mou els fils d’un dels personatges que més toquen la pera actualment en els mitjans de comunicació: el Sr. Marcel·lí Virgili de RAC1.

Temas

Comentarios

Lea También