Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Ribó, la pancarta i les institucions. El Síndic davant d’un greuge insòlit

Missió insòlita per a les seves atribucions. Pel que fa al cartell sobre els presos penjat al balcó del Palau de la Generalitat, va aplicar el sentit institucional i va aconsellar que el despengessin

Antoni Batista

Whatsapp
Ribó, la pancarta i les institucions. El Síndic davant d’un greuge insòlit

Ribó, la pancarta i les institucions. El Síndic davant d’un greuge insòlit

El Síndic de Greuges ha estat insòlitament requerit per a una missió insòlita per a les seves atribucions, com és dictaminar sobre la decisió de la Junta Electoral Central de fer llevar la pancarta sobre els presos penjada al balcó del Palau de la Generalitat.

Era una manera de salvar els mobles de Presidència, la coartada per dir que no acataven els espanyols sinó una institució de casa, la institució que ha romàs més nítida i transversal enmig de l’allau d’apropiacions indegudes de l’institucionalisme.

El Síndic de Greuges és una institució molt original, perquè recau en una persona i té com a missió la sempre meravellosa defensa dels drets dels ciutadans quan són vulnerats precisament per les institucions que el representen.

El Defensor del Poble o Ombudsman acostuma de ser apreciat i reconegut, sobretot pels seus usuaris, que sempre troben el seu despatx franc i veuen en ell una escletxa de llum quan polítics i funcionaris incompetents en joint venture els plantofegen als nassos la porta de la negligència i la balda de la desídia.

A Catalunya, Frederic Rahola va inaugurar la Sindicatura deixant el llistó molt alt, Anton Cañellas el va continuar i Rafael Ribó l’ha mantingut des de fa quinze anys. Tres polítics de molt nivell i molt preparats, a l’altura d’un càrrec d’aquells que més que fa país són el país des de molts segles enrere.

Rafael Ribó i Masó (Barcelona, 1945) entronca de soca-rel amb la història de les institucions catalanes: el seu pare va ser secretari de Francesc Cambó, líder de la Lliga i protector i mecenes de la nostra cultura.

Aquella dreta moderada i pactista com la institució mateixa del Síndic, que arrenca amb la Pau i Treva de l’any del Senyor de 1033. Rafael Ribó, doncs, comença a mirar la catalanitat des de la bombolla essencial de «les tres-centes famílies», però ben aviat s’hi rebel·larà ideològicament tot i que mantenint els llaços afectius, que també això és la cultura i la seva aplicació pràctica de l’educació.

A casa el consideraven «un il·luminat», raonablement si el situem com a catalanista comunista entre un germà, en Xavier, empresari casat amb Rosa Garicano, filla d’un militar i ministre de Franco, que va ser també governador de Barcelona, i un altre germà, l’Ignasi, soci fundador de l’Up & Down i altres clubs postmoderns de la nit barcelonina més pija, que tanmateix desafiava la llei marcial de la nit de la dictadura. «La nit, la nit és llarga, la nit», que va descriure amb la força de la veu Raimon, amic entranyable d’en Rafael.

La «il·luminació» d’en Ribó és ben precoç, comença als Escoltes, segueix al Sindicat Democràtic d’Estudiants, passa per totes les manifestacions de la cultura alternativa i culmina amb un paper rellevant a l’Assemblea de Catalunya i la militància al PSUC, partit del qual serà secretari general en un tres i no res, tant tres i no res que al llibre que va commemorar el cinquantè aniversari del PSUC ni se l’esmenta. L’advocat Solé Barberà, diputat per Tarragona el 1977, el va rebatejar «Neeskens», aquell jugador del Barça amic de Cruyff que sempre pujava cap amunt. La vida política de «Neeskens» té un actiu llegat com a parlamentari a Corts i a la Ciutadella, i culmina a la Sindicatura de Greuges d’ençà del 2004.

Ribó, però, no és un polític prefabricat per la política, sinó que té una espectacular trajectòria acadèmica. Llicenciat en Dret i Econòmiques, amb un Master of Arts in Political Science per la The New School for Social Research de Nova York i doctor en Ciències Polítiques i Econòmiques per la UB, amb la primera tesi defensada en català després de la guerra, l’any 1974. Amb tot aquest bagatge, el seu recorregut com a Síndic de Greuges no s’ha quedat aquí, sinó que ha estat president de la Junta Directiva Europea de l’Institut Internacional de l’Ombudsman. Les acusacions fàcils de perdurabilitat en la política i en el càrrec, en aquest cas són del tot injustes, com injustes són sempre que darrere de qualsevol poder hi ha la meritocràcia.

En l’àmbit personal, Ribó, amb el doctor Borja Corcóstegui, va ser fundador de l’ONG Ulls del Món, que es dedica a acostar l’oftalmologia a països en desenvolupament mancats de gairebé tot. El personatge Ribó és fred, a vegades cantellut i quan vol es fa el sorrut, però quan parla de les recuperacions de visió, sobretot de nens, els ulls que protegeix s’adornen brillant amb alguna llàgrima.

Sobre la pancarta de la Generalitat, va aplicar el sentit institucional: va aconsellar que la despengessin.

Antoni Batista és Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redac-tor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música. ‘Clandestins’ és el seu últim títol.

Temas

Comentarios