Más de Opinión

Opinión La Tribuna

Qui guanya i què perdem ambles fusions bancàries?

Joan-Andreu Reverter i Garriga

Whatsapp
Qui guanya i què perdem ambles fusions bancàries?

Qui guanya i què perdem ambles fusions bancàries?

El títol d’aquest article és una pregunta retòrica, perquè com sap el lector la resposta és molt òbvia: guanya la banca -com als casinos- i perd la societat. És necessari, però, una reflexió sobre l’abast d’aquestes pèrdues que impactaran negativament en els ciutadans i els clients del sistema bancari i que suposen un pas enrere en la funció social que té encomanada aquest sector.

Una tendència sembla que irrevocable que va arrencar amb la crisi de 2008 i està accelerant en els darrers mesos. I això, malgrat, recordem, que el rescat de 100.000 milions que es va mobilitzar l’any 2012 per salvar les entitats bancàries. Una injecció ingent de diners públics que hauria hagut de tenir com a contrapartida alguns compromisos amb relació a aquesta funció social que ara es dilueix per interessos purament estratègics i economicistes del sector.

Però anem a pams. En primer lloc, la societat ja perd, des d’un punt de vista humà, per doble partida. D’una banda es calcula, per exemple en la futura fusió BBVA i Banco de Sabadell, que el nombre d’acomiadaments oscil·larà entre 8.000 i 12.000 persones, la qual cosa es tradueix en empobriment de la societat.

La segona perspectiva d’aquesta pèrdua, referint-nos al mateix projecte de fusió, és el tancament de sucursals, que pot arribar a unes 1.250 oficines. Aquest últim apunt s’hauria de relacionar amb la idea d’allunyar el ciutadà de les oficines: els bancs acaben desenvolupant una estratègia que acaba convertint el seu client en el seu enemic, no el vol veure a l’oficina i, si gosa anar-hi, el castigarà amb un enduriment de les condicions per a retirar simplement els diners que hi té dipositats. A més, hem de recordar també la penosa situació a què es veu abocada la nostra gent gran, no només pel tancament de les oficines en pobles petits, sinó també per forçar-los a fer cues per a retirar la pensió, en dies i hores concrets, amb el mal record que en alguns d’ells encara pot tenir aquesta idea de cua i ‘racionament’ de temps i d’oportunitat per a accedir a una liquiditat que els pertany.

En segon lloc, les fusions acaben creant un oligopoli, és a dir, el domini d’uns pocs. Dit això, ja ens podem imaginar un enduriment de les condicions financeres, tant per a consumidors com per a petites i mitjanes empreses. I això arriba en el pitjor moment, amb la pandèmia actual i amb el començament del retorn dels ICO a partir de la primavera de 2021).

Per a aquells privilegiats que aconsegueixin l’accés a aquest nou crèdit endurit, també es trobaran amb la pressió de consumir assegurances, productes financers dubtosos pel que fa als beneficis del client minorista (la immensa majoria de ciutadans i empreses), sens perjudici d’un nou ressorgiment de productes financers tòxics, més sofisticats, amb el perill afegit de la contractació ‘virtual’, donat aquest allunyament presencial al qual abans ens hem referit.

En tercer lloc, aquestes fusions ja estan incrementant la venda massiva de crèdits dels bancs a fons voltors, els quals estan desplegant les seves ales sobre els ciutadans i les petites i mitjanes empreses, amb trucades telefòniques, missives i noves demandes judicials.

En quart lloc, les fusions que obliguen a retallar despeses com abans hem remarcat, encara allunyen més la possibilitat del retorn dels colossals ajuts que amb diner públic va rebre la banca (és bo recordar la gran quantitat que va rebre Bankia, o els ajuts que va rebre Catalunya Banc, mentre els seus directius s’assignaven sous astronòmics, encara que això últim ja s’ha vist que no és un delicte).

Finalment, ens queda una pregunta: després de veure tot el que perdem els ciutadans en aquests plans d’ajustament econòmics que sembla que són inherents i necessaris a tots els processos de fusió, on han anat a parar els beneficis de les entitats bancàries publicitats durant els últims anys?

A principis de l’any 2020, Banco de Sabadell manifestava que havia tancat un bon exercici el 2019, després de superar la crisi de la seva filial britànica TSB, que tants de maldecaps li va produir el 2018. Amb tot, el grup bancari va tancar l’exercici amb un benefici de 768 milions d’euros, un 134% més que el 2018.

Altrament, BBVA va publicar uns beneficis relatius a l’exercici 2019 de 3.512 milions d’euros.

Caixabank, per la seva part, va obtenir un benefici a l’exercici 2019 de 1.266 milions d’euros.

Per últim, Bankia obtingué, durant l’exercici 2019, un benefici de 541 milions d’euros, amb el comentari que registrava el millor any comercial de la seva història.

Beneficis de milions d’euros d’una banda -no han de patir per la liquiditat com a conseqüència de la pandèmia com malauradament passa a tants altres sectors- i, a l’altre extrem, tot allò que perdem. Resumint: la factura de les crisis sempre la paguem els mateixos.

Joan-Andreu Reverter i Garriga: Advocat expert en dret mercantil i exprofessor associat de la Universitat Rovira i Virgili (URV). És president de la Secció de Dret Bancari de l'Il·lustre Col·legi de l'Advocacia de Tarragona.

Temas

Comentarios

Lea También