¡Que venga Dios y lo vea!

La instal·lació d’un accele-rador de protons a la central nuclear Vandellòs-1 és un projecte amb gran utilitat clínica i viable econòmica-ment perquè suposa un gran estalvi en la seva construcció
 

Roger Pla Farnós

Whatsapp
Roger Pla Farnós, metge

Roger Pla Farnós, metge

Fa uns quinze dies sortia al Diari la notícia d’una nena de Cambrils que rebia tractament per un càncer, amb un accelerador de protons, a Trento (Itàlia), a uns 1.300 quilòmetres de casa. El CatSalut en feia la derivació i finançava el tractament valorat en uns 40.000 euros.

La família explicava el camí fet i, tot i que està molt satisfeta pels tractaments i el suport rebut, es fa dues preguntes molt pertinents:

Per què no disposem aquí, d’aquest servei? I si hi ha uns acceleradors a Espanya, per què no fer el tractament més a prop de casa?

Pocs dies després, el Diari donava a conèixer en un acte públic la presentació d’un projecte per instal·lar un accelerador de protons a la central nuclear Vandellòs-1, que ja fa uns anys que no funciona com a tal. L’acte estava organitzat pels alcaldes de Vandellòs-l’Hospitalet, Tivissa i Pratdip.

D’una forma molt senzilla, perquè sigui entenedora, podríem explicar que un accelerador de protons és una màquina grossa i molt complexa, que necessita ser ubicada dins d’un edifici encara més gros i molt resistent, amb parets gruixudes per tal que serveixi per curar tumors amb els mínims efectes secundaris, indesitjables. Que irradiï i destrueixi només el tumor maligne, sense fer mal als teixits sans que hi té al voltant. És especialment útil per curar tumors malignes en nens.

D’aquestes màquines, n’hi ha molt poques a Europa i quan un nen la necessita se li facilita poder rebre el tractament en alguna institució pública europea amb experiència i prestigi.

Llegint les dues notícies vaig sentir un neguit bastant molest quan recordava fets passats. Fa uns cinc anys, el director dels Serveis Territorials de Benestar i Família, Francesc Tarragona, em va demanar que fes atenció a un projecte de fi de grau de l’arquitecte Carlos Gonzalvo Salas, membre del grup de recerca de l’Escola Superior d’Arquitectura de la Universitat Rovira i Virgili (URV), en el qual proposava utilitzar el vell calaix del reactor nuclear de la central Vandellòs-1, per instal·lar-hi un accelerador de protons i crear un centre de tractament contra el càncer infantil, aprofitant l’estructura de l’antiga central.

Vaig llegir el projecte i després de consultar a diferents professionals entesos en aquesta matèria, tot em feia pensar que era una gran proposta. A partir d’aquell moment i sempre amb el vistiplau del seu autor, vaig començar a presentar el projecte a totes les «autoritats competents» sanitàries i no sanitàries, de vegades sol i de vegades acompanyant a l’alcalde de Vandellòs-l’Hospitalet. La resposta sempre va ser la mateixa: molt interessant!

Després del «molt interessant» mai més vaig rebre cap retorn en relació amb el tema. Al mateix temps m’assabentava de les corredisses per instal·lar-ne una a Barcelona. Ara bé, no sabien on posar-la. Sembla que ara ja han trobat un lloc tot i que l’obra serà molt més cara. No ve d’aquí! Serà per diners!

Durant aquest temps, la Mancomunitat d’Iniciatives pel Desenvolupament Integral del Territori, (Vandellòs-l’Hospitalet, Tivissa i Pratdip), no ha parat. Ha fet estudis econòmics sobre la viabilitat del projecte, ha buscat aliats en tots els departaments autonòmics i estatals i també en l’empresa que gestiona la central Vandellòs-1 i és responsable del seu desmantellament. Finalment ha arribat a fer la presentació pública d’un projecte amb gran utilitat clínica i viable econòmicament perquè suposa un gran estalvi en la seva construcció.

La meva opinió ha sigut i és que estem parlant d’una obra no només molt útil per al nostre territori, aquesta Catalunya Sud que nodreix el 70% de l’energia de Catalunya, sinó també per a tota la península Ibèrica.

Tirar endavant amb aquesta idea és també una aplicació pràctica del concepte Regió de Coneixement, utilitzant una manera de prendre decisions, dialogada i pactada, on tothom surti beneficiat.

L’emplaçament a la vora del mar, al costat de vies de comunicació importants, amb heliport i estació de tren, el fan molt abastable per a tots els nens que ara han de marxar fora del país o, des de fa poc, també enviem a centres privats dels quals no coneixem ni la seva experiència, ni quins resultats tenen.

Aquesta instal·lació requereix una infraestructura professional competent i competitiva. Ens calen uns serveis grans i potents de pediatria i d’oncologia. L’excel·lència exigeix un volum d’activitat considerable i una avaluació continua de la seva qualitat. Tal com ara estem organitzats amb diferents hospitals de mida mitjana, es pot fer una feina correcta però mai es podrà estar entre els millors.

Ens cal «un únic» gran hospital universitari terciari i de referència, que sigui el resultat de la unió dels actuals.

Això fa imprescindible una visió compartida dels objectius desitjables per al conjunt de les dues regions sanitàries sense deslligar-nos de la resta del país i seguint les directrius europees de les regions de coneixement.

Per emprendre aquesta manera de fer hauríem de ser capaços de visionar allò que ens uneix i foragitar petites baralles i mesquineses que no ens porten enlloc.

Si no en som capaços, farem real la dita castellana: «de aquellos polvos, estos lodos»...

Temas

Comentarios

Lea También