Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Opinion Periodista

Nàstic: estàvem avisats. Hem ensopegat amb la pedra de sempre sense soltar el lliri de la mà

Injustificable eufòria sense suport empíric. El que havia de ser,
en teoria, un passeig triomfal des del primer dia resulta que ja no ho és. Potser ens vam empassar belles promeses en lloc d’analitzar la realitat

Frederic Porta

Whatsapp
Frederic Porta

Frederic Porta

No hi ha món més oportunista que el futbol. Bé, últimament, constatem que també la política fa mans i mànigues per assemblar-se cada cop més als tombs de la pilota. Una victòria a Ca l’Ebro potser calmi els ànims, però tampoc ens posarem a llançar coets, no parlem de cap potència mundial.

Aquesta temporada es farà llarga i dura pel Nàstic. La gent ha perdut la paciència, arrossega el malestar des de la pèrdua de Vicente Moreno i costa combregar amb l’allau de propaganda oficial rebuda en els darrers temps. S’ha provocat una injustificable eufòria sense cap suport empíric i, així, resulta quasi normal que el personal exigeixi un passeig militar des del primer dia. Sense haver empatat amb ningú, han deixat córrer una desfermada eufòria. Només repetim conceptes publicats: un vestidor que és barreja perfecta de jovent i experiència. Una plantilla àmplia i variada, de gran riquesa tàctica, amb l’objectiu de tornar ràpid a Segona. Un quadre tècnic de solvència irrebatible.

El club s’ha convertit en una mena de concessionari de compravenda de futbolistes

Ja diuen amb raó que el paper ho aguanta tot. Al futbol, com a la vida, qualsevol àlbum de cromos resulta perfecte fins que el sotmets a comparació. I per això s’ha inventat la competició, precisament per topar de nassos amb la realitat. Si prescindim dels resultats puntuals, convindrem que ja fa massa que dura la broma, ja fa temps que això va pel pedregar sense que ningú vulgui posar-hi remei, d’aquí les presses, la pressió de guanyar que s’ha autoimposat un club que no està estructurat tan bé ni és tan fort com creuen les seves forces pensants. In illo tempore, gairebé, van deixar el club en mans de Moreno i la tria va sortir rodona. Des d’aleshores, el Nàstic s’ha convertit en una mena de concessionari de compravenda de futbolistes, si hem de ser francs i evitar l’autoengany. Impossible establir cap mínim vincle emocional amb futbolistes que entren i surten de manera tan breu com sorprenent. O no, ben pensat no sorprèn: quan improvises i no saps ben bé per on tirar, passen aquestes coses.

A manca de criteri establert, professional, digne, el que avui sembla blanc demà serà negre i passat-demà, els déus diran. Si algú vol demanar responsabilitats, que miri el Consell d’Administració. Jugadors o tècnics són només escuts canviables a cadascuna de les periòdiques crisis que el club sembla col·leccionar. Es pot acceptar el diagnòstic o continuar negant l’evidència.

El futbol és presidencialista arreu, però a Tarragona arribem a extrems que comencen a semblar-nos gens sans, sense que això signifiqui crítica ni menysteniment a la tasca realitzada, amb amor assegurat als colors i eficiència contrastada només a estones. L’estructura del club sembla inamovible, eternitzada a les mateixes mans, la de gent que s’ha acostumat a l’horari i despatxa la feina com una simple rutina.

Notem a faltar, des de fa anys, una aposta decidida pel futbol formatiu, per un estil de joc

Notem a faltar, des de fa anys, una aposta decidida pel futbol formatiu, per un estil de joc, per apropar l’equip a la gent teixint complicitats a base de model establert, bellesa i sentit de l’espectacle. Segur, molt fàcil de dir, però no tan difícil d’assolir si es tenen les idees clares, just el que ara, instal·lats en la improvisació constant, no veiem per enlloc.

De cop s’ha confiat en el planter com si aquesta generació fos una mena de dream team, optimisme extrem que queda encara lluny de confirmar. I si el periodisme no fa tampoc la feina que li pertoca, cap altra que criticar amb arguments, exposar idees i alternatives, malament rai. Que el futbol és la renovació anual d’il·lusions per renàixer com una au Fènix està comprovat, però caldria teixir un pacient i professional full de ruta vàlid.

Ara bé, si no ens queixem del canvi climàtic, ni de la situació política, ni de la gran quantitat de gripaus que cada ciutadà s’empassa cada dia, tampoc ho farem d’una referència emocional com el Nàstic. En tot cas, pregar només que no ens prenguin per rucs. Hi ha maneres de fer-ho bé, moltes. Però els responsables del Nàstic no encerten amb la tecla, simplement. Potser és que no en saben més i tal dia farà un any. Qui dies passa, temporada empeny.

* Periodista. Frederic Porta ha estat periodista en diversos mitjans durant els últims quaranta anys. Escriptor de llibres sobre la història del Barça. El millor encara està per arribar, segur. Etern aprenent.

Temas

Comentarios

Lea También