Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

El dia de l’entropia negativa o l’esperança política

La xifra. Si la causa que col·lisiona amb l’Estat té una majoria superior al deu per cent, necessàriament s’ha de dialogar i arribar a acords

Antoni Batista

Whatsapp
Antoni Batista és periodista

Antoni Batista és periodista

L’entropia és una funció d’estat, diu la física, de manera que, amb les llicències de la metàfora, ens hi podem subscriure en la magnitud de la política. En ser mesura de la termodinàmica que relaciona ordre i desordre, encara més. En aquests moments d’inestabilitat, podem pensar en termes físics que vindrà el dia de l’entropia negativa, és a dir, aquell en el qual arribi l’ordre.


Estem vivim dies convulsos en temps convulsos. Els incidents gravíssims dels carrers de Catalunya ens retrotrauen a passats que semblaven arxivats en la memòria amb l’epígraf d’allò que la història ens ha ensenyat que no s’hauria de repetir. Els actors del litigi s’espolsen les responsabilitats derivant-les als adversaris, però l’anàlisi permet veure que en fenòmens de tant d’abast, les responsabilitats –a algunes de les quals podríem anomenar sense hipèrbole culpes– estan repartides.


Una part substancial del meu periodisme ha estat fer crònica de conflictes pròxims: el País Basc i Irlanda. El que he vist aquests dies als carrers del meu país, ho havia vist als carrers de Bilbao i Sant Sebastià, de Belfast i Derry. Però, sortosament, també he pogut explicar com es van anar apagant tots aquells focs, i, encara més, perquè tot allò pagava l’altíssim i irreversible preu de milers de vides humanes. Si aquella extremitat, tanmateix, es va resoldre, vol dir que la qüestió catalana, «el problema catalán», s’hauria de solucionar amb més probabilitat d’èxit. L’independentisme català és pacífic i no violent.


Un pilar substancial de la resolució de conflictes nacionals o socials és que, si la causa que col·lisiona amb l’Estat té una majoria superior al deu per cent del share o massa crítica, necessàriament s’ha de dialogar i arribar a acords: aquí els mínims de població són màxims, freguen el cinquanta per cent i altament mobilitzats. Generalment el diàleg s’establirà cedint uns i altres, generalment amb disgustos compartits i repartits, però amb una resultant de suma qualitativament superior a la de les restes recíproques: el be comú de la pau social i l’estabilitat econòmica, que són vasos comunicants.
Vaig seguir de ben a prop les converses del castell de Stormont (1998) i les que van menar al final d’ETA. Del paradigma de l’entesa irlandesa se n’ha fet una magnífica pel·lícula, ‘El viatge’, que –amb algunes llicències cinematogràfiques– evoca la connexió entre el reverent Ian Paisley, cap dels unionistes de l’Ulster, i Martin McGuinness, cap de l’IRA i dirigent del Sinn Féin. 


Les seves tropes es mataven, ells vivien entre extremes mesures de seguretat i convivien amb atemptats contra ells mateixos. Parlo sovint de la relació entre McGuinness i Paisley perquè la veig veure en directe i m’ha quedat emocionalment impresa en les circumvolucions cerebrals com un sublim exemple d’humanitat, més enllà la política. Amb la pau que ells van signar, van copresidir el govern de la convivència... Que el Brexit haurà de salvar.

Haurem d’esperar que les eleccions determinin la seguretat política imprescindible per encarar la solució de la qüestió/problema català

Ara i aquí el diàleg el tenim més fàcil i sense el llast horrorós de la sang, però resulta que ara, aquí –biso espai i temps– es parla menys del que aleshores es va parlar allà. El president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, i el president de la Generalitat de Catalunya, Quim Torra, fa mesos que no es comuniquen; podríem dir, en llenguatge col·loquial, que no es fan. Massa condicions per a veure’s, heus ací un altre element de la metodologia de resolució de conflictes: no posar-ne, no creuar línies vermelles insuportables per a uns i altres, és clar, però sí parlar-ne.

Amb educació, cap límit a una conversa.
A Stormont hi havia un mediador britànic amb el que vaig compartir moltes estones, un diplomàtic molt preparat i afortunadament dotat de l’elegant sentit de l’humor anglès. Sota la condició de preservar el seu nom, em va explicar que les primeres reunions entre republicans i unionistes consistien a posar en comú les coincidències i aparcar les discrepàncies. De tal manera que, quan s’arribava als punts de no entesa, havia passat prou temps per encarar-los sense acritud i amb respecte. «Vam dedicar una setmana a decidir on seia cadascú a la taula, i quan vam seure, almenys ja ens coneixíem i podíem prendre un te o una pinta de cervesa». Els bascos van fotocopiar aquell sistema i el van practicar tant en les reunions entre ETA i el govern Aznar (Zurich, 1998), com entre delegacions de l’esquerra abertzale, el PSOE i el PNB al santuari de Loiola (2006).


Haurem d’esperar que les eleccions determinin la seguretat política imprescindible per encarar la solució de la qüestió/problema català. A Espanya són el mes entrant, i a Catalunya és previsible que no triguin, perquè el govern està trencat per dues estratègies oposades pel vèrtex. Mentrestant, el buit institucional compartit, agreujat per la por de fer moviments en fals que restin vots, és una de les explicacions d’afegit desgavell. Quan les institucions no manen, el carrer pren el poder.


Acabo amb l’optimisme de la voluntat a l’inici d’aquest article de textura física, l’esperança política: la gran majoria de les protestes són pacífiques i fins i tot festives, i el país no se n’ha anat tant a can Pistraus com perquè els catalans hagin tret “milers de milions” d’euros dels bancs, com va dir un informatiu de RNE amb excés de zetes: zel i zeros.

Temas

Comentarios

Lea También