Desè aniversari del final d’ETA. Les sensacions de la pau

Les víctimes són les protagonistes morals de la distensió i el seu tremp i alçada humana excepcional estan ajudant a superar el conflicte a través de la convivència

Antoni Batista

Whatsapp
El periodista i escriptor Antoni Batista, especialista en el conflicte basc.

El periodista i escriptor Antoni Batista, especialista en el conflicte basc.

Tal dia com avui, ETA va anunciar el cessament definitiu de la seva activitat armada. La pau em va generar sensacions diverses. La primera de totes, el gaudi per la restauració del dret a la vida, el dret de drets, el principi moral de la Regla d’Or, la derrota de la intolerància. La segona, proactiva, canalitzar el periodisme en positiu de cara a informar be de tot el què encara mancava: lliurament d’armes, dissolució d’ETA, acostaments i sortida de presos i, per sobre de tot, reflectir –i reflectint, impulsant—tots els processos reparadors de convivència, començant pel reconeixement del dany causat per ETA i dels silencis còmplices de l’esquerra abertzale.

No puc comptar quants articles he escrit sobre el conflicte basc en quaranta anys, però si dic dos mil sé que faig curt. Sí que he pogut comptar exactament 2.677 pàgines en deu llibres. Fullejant-les mentre els records revifen, flueix el periodisme de la vivència en el què em trobo, que em permet desvetllar als lectors off the record i making off de la meva corresponsalia basca a l’Avui i La Vanguardia i de les meves columnes actuals a l’Ara i el Diari de Tarragona.

La tercera sensació és coral i als extramurs de la informació convencional. Odi. Por. Dolor. Generositat. Els extramurs sentimentals imperceptibles si quan es llegeix una notícia s’ignora com s’ha aconseguit i quin escenari envolta la relació entre el periodista i les seves fonts. Per això, en aquest moment professional i vital, m’abelleix de temptar de transmetre sentiments en primera persona allà on fins ara havia transmès notícies en tercera.

Em vaig trobar l’odi de cara a la meva primera visita al País Basc. I me’l vaig anar trobant repartit per famílies. I també la fredor militar de matar sense odiar, també repartida entre terrorisme i contraterrorisme, la guerra negada però tanmateix evident.

La por formava part de determinats paisatges i té el tacte pesant i gèlid d’una arma que veus de prop i que no es de joguina. Aquella metralleta curta del militant que protegia el cap d’ETA quan l’anaves a entrevistar, amb l’angoixa apaivagada per ansiolítics de les cites clandestines, que pensava que després del franquisme ja no tornarien.

La «pipa» que es treia de la cartutxera el policia que et feia confidències al caliu d’un cafè de merda en got de plàstic, explicant les diferències entre pistola i revòlver. L’arma llarga que en uns disturbis t’encanonava abans que traguessis de la butxaca de l’americana el salconduit del carnet de periodista.

El dolor de les víctimes, les víctimes són les protagonistes morals de la distensió i el seu tremp i alçada humana excepcional estan ajudant a superar el conflicte a través de la convivència. El dolor de qui ha sofert el terrorisme en una història clínica que arrossegaran tota la vida: el guàrdia civil José Aguilar, una cama amputada per l’atac amb projectils a la caserna d’Alsasua; el periodista Gorka Landaburu, un ull i quatre dits perduts obrint una carta bomba. El cos cremat de Robert Manrique a l’Hipercor. La Karmele Urbistondo explicant-me, fins a no poder aguantar la liquació llagrimal de la pena, com la van torturar i com va sentir els últims crits de la seva amiga Gurtutze Ianci, abatuda a cops. El dolor irreparable dels morts propis, explicats per persones d’una peça: Consuelo Ordóñez, germana del regidor del PP Gregorio Ordóñez, assassinat mentre dinava amb uns amics; Cristina Sagarzazu, vídua de l’ertzaina Montxo Doral, víctima d’un cotxe-bomba; Jordi Valls, fill de Xavier Valls, mort a Hipercor. Arantza Lasa, germana de Joxean Lasa, enterrat en cal viva per la trama Intxaurrondo; Maria Isabel Montell i la seva filla, Irene Guinart, ferides greus a l’atemptat tan pròxim de l’aeroport de Reus; Rosa Lluch, filla de l’Ernest Lluch, el dol que m’ha tocat de més a prop per l’amic amb el què compartia Euskadi i la música.

La generositat de Rosa Lluch i Robert Manrique inaugurant la difícil metodologia de la pau de parlar amb victimaris i amb l’esquerra abertzale, i facilitant la primera declaració de reconeixement del dany causat. Ho va fer el seu portaveu aleshores, avui europarlamentari, Pernando Barrena, a la universitat de Barcelona, el novembre de 2012. Dilluns ho va culminar Arnaldo Otegi, el líder indiscutible d’EH-Bildu, artífex fonamental de la pau, a Aiete, on fa deu anys va tenir lloc la Conferència Internacional que propiciava l’adeu a les armes.

Periodista. Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música. ‘Memòria de la resistència antifranquista’ és el seu últim títol.

Temas

Comentarios

Lea También