Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

De Kubala a Messi, 50 anys amb el Barça. Futbol i filosofia

De tots colors. Aquest cinquantenari de soci m’ha permès veure molt de futbol, grans victòries, penoses derrotes, les indescriptibles emocions de les lligues guanyades a l’últim minut a camps llunyans amb miracle inclòs

Antoni Batista

Whatsapp
De Kubala a Messi, 50 anys amb el Barça. Futbol i filosofia

De Kubala a Messi, 50 anys amb el Barça. Futbol i filosofia

La temporada 1969-70, fa cinquanta anys, el Futbol Club Barcelona va quedar quart a la lliga i no va guanyar res. Enmig d’una crisi esportiva que va costar tres entrenadors, també hi va haver canvi a la presidència. Agustí Montal va substituir Narcís de Carreras. Tot i el desastre de la campanya, ben propi del temps, d’altra banda, aquella lliga va ser molt especial per a mi, perquè m’estrenava de soci del Barça, amb abonament al bell mig de la lateral baixa davantera.

Havia seguit el Barça de nen, a través de les retransmissions per ràdio, i havia anat escadusserament al camp, on m’enamoraven Ramallets i Kubala, un porter i un davanter excepcionals. Dirigits per Helenio Herrera, van guanyar les lligues de 1959 i 1960. La meva primera temporada de soci, deu anys després, l’alineació que recordo com a millor la formaven: Sadurní; Rifé, Gallego, Eladio; Torres, Zabalza; Rexach, Marcial, Zaldua, Fusté i Pujol.

Que no guanyessin res no vol dir que no fossin tots grans jugadors: el problema era de banqueta, del joc de la por a la italiana, a catenaccio amb la millor defensa del país, que era exactament la de la selecció espanyola. Quan va arribar el joc anglès amb Mr. Buckingham, ja era massa tard, però si més no vam veure un futbol més divertit, d’obertures pels extrems gràcies a la gran visió de passades a llarga distància de Marcial i a l’invent del defensa carriler, que va ser en Quimet Rifé. 

El futbol de l’època determinava defenses contundents, paradigmes Gallego i Eladio, després en Migueli, el joc elegant de Torres com a quart de la línia; dos enllaços anomenats poèticament «migs volants», Zabalza i Fusté, ambdós de potent xutada, molt bons en llançaments de falta a porta; i en Marcial d’arquitecte distribuïdor, per mi, un dels grans cervells de la història del Barça, i de toc senyorívol. La davantera fiava de la velocitat d’en Pujolet, la tècnica d’en Charly i d’encomanar-se a la providència i el càlcul de probabilitats quan la resolució quedava als peus de Zaldua, capaç de fer els gols més difícils i de fallar els més fàcils.

Aquest cinquantenari de soci m’ha permès veure molt de futbol, grans victòries, penoses derrotes, les indescriptibles emocions de les lligues guanyades a l’últim minut a camps llunyans amb miracle inclòs. 

No sabria fer un onze ideal, però puc ressenyar els jugadors que m’han impressionat. Començo per la nostra tradició de grans porters: els ja esmentats Ramallets i Sadurní. La universitat basca dels Artola, Urruti i Zubizarreta, de quan es blocava, s’allunyaven les boles aèries amb els punys, es llançaven als peus dels davanters contraris, que esportivament saltaven per no fer-los mal. Després, el concepte va canviar, el porter esdevenia una extensió del jugador de peus que a més a més podia usar les mans: Busquets, Hesp, Ter Stegen. Esment especial per a l’immens Víctor Valdés, que a peus i mans hi afegia cor i cap.

Grans organitzadors del joc de mig camp, que també ha evolucionat de la mirada amb prismàtics de la passada de llarga distància estil Marcial o Schuster al joc de microxip de label la Masia: Milla, Guardiola, Xavi, Iniesta... I, és clar, els cracs d’importació hereus de Kubala: Cruyff, Maradona, Romario, Ronaldo, Ronaldinho. Esment d’honor per a Ronald Koeman, de la nissaga de la passada lliga i autor del gol de la victòria de la primera Champions. I el millor de tots: un Messi que afortunadament conjuguem no en temps històric sinó en present de l’indicatiu.

Johan Cruyff va canviar el futbol quan va ser entrenador. Aquell joc alegre, agosarat, d’onze possessos teledirigits a la barraca contrària, maquinàries de fer gols i tant era els que s’encaixessin. Feta la feina de trencar els esquemes d’aquells entrenadors que fiaven molt a l’atletisme -les sessions de fúting per Collserola de Rinus Michels i Udo Lattek!-, Pep Guardiola va reinventar el futbol dels tocs curts en espais petits, el tiki-taka, de possessió pensada de la pilota. Guardiola és un dels entrenadors més importants de la història del futbol, l’acredita el seu palmarès i la seva filosofia.

Gràcies a Joaquim Maria Puyal, he gaudit no només amb els ulls sinó també parant l’orella, i els desplaçaments a camps d’arreu al seu costat, a redós de l’amistat, formen part de la meva vida més ençà del futbol. El mestre Puyal, doctor honoris causa per duplicat –un de la URV– ha fet que, escoltant, sentíssim. Un luxe per al Barça la seva banda sonora.

Em farà il·lusió rebre la insígnia d’or que acreditarà els meus cinquanta anys de soci. Amb la filosofia del pas del temps: al principi, era més jove que els jugadors; després, tenia l’edat dels entrenadors; ara, soc més gran que el president.

Antoni Batista és Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música. ‘Clandestins’ és el seu últim títol

Temas

Comentarios

Lea También