Coronavirus. Lleida ens fa patir

Fràgils. Patim per l’impacte del confinament sobrevingut de milers de conciutadans. I perquè fa evidents totes les nostres fragilitats, aquelles que mai havíem volgut veure però portaven anys aquí

Josep Carles Rius

Whatsapp
Coronavirus. Lleida ens fa patir

Coronavirus. Lleida ens fa patir

Els reportatges sobre les penoses condicions dels temporers durant la recollida de la fruita es repetien cada estiu. Era un mal endèmic. Estructural. Problemes d’habitatge, de salubritat, de permisos, de dignitat en el treball, en definitiva.

Els periodistes reflectien testimonis dels immigrants que s’atrevien a parlar i dels alcaldes, impotents per gestionar l’arribada de moltes més persones de les que podien acollir. Era una història recurrent a la qual ningú trobava solució. Fins que va arribar la pandèmia.

Com deia Ramon Mur, president del Col·legi de Metges de Lleida a El Diari de la Sanitat, «amb la pandèmia, la situació socioeconòmica dels treballadors temporers s’ha fet molt més evident. Abans ningú patia per ells». Ara sí, patim per ells i per tots nosaltres. Perquè s’ha posat en evidència de forma dramàtica la fragilitat en què ens trobem.

Mentre la població estava confinada, hi havia temporers que dormien al carrer. I l’administració, una vegada més, no va aconseguir una solució per a ells. Mentrestant, els pisos dels treballadors de la fruita que resideixen de forma estable al Segrià es van convertir en el refugi dels companys que venien per la collita. Al carrer o amuntegats en pisos petits, la seva vulnerabilitat era evident. Un greu factor de risc, un més de tots els que teníem.

A Lleida, com a tot arreu, els serveis sanitaris havien detectat els efectes de la relaxació que es va viure a partir de Sant Joan i uns primers brots. Però de cop es va desencadenar la ‘tempesta perfecta’. Primer va aparèixer un focus de contagi en un escorxador, i després en tota la cadena de la fruita: des dels treballadors del camp fins a les plantes de manipulació i emmagatzematge.

Entre els contagiats, alguns sense domicili fix, sense metge de capçalera i desesperats perquè necessitaven els diners per sobreviure. Una població de risc disseminada i, per part de l’administració, una escassa capacitat per fer test, rastrejar els contactes i garantir la quarantena dels afectats.

Només quedava la mesura extrema. El confinament del Segrià. I la Generalitat la va activar. Un cop molt dur per la població tancada en el perímetre de la comarca. Un cop a la moral col·lectiva perquè significava una derrota quan ens estàvem carregant d’ànims després dels mesos de por i d’incertesa. El que ha passat a Lleida és un avís dels temors que guardem, sovint sense expressar-ho; com intentant convèncer-nos a nosaltres mateixos que no pot tornar a passar.

Podríem resistir un nou confinament? Des del punt de vista social, econòmic, emocional...? Resultaria molt dur. Els sanitaris ja han avisat. A ells no els hi queden forces, no es veuen en cor d’afrontar una crisi com la dels terribles mesos de març, abril i maig. Per això llencen crides a la responsabilitat, a no abaixar la guàrdia.
La pandèmia ha demostrat que al Segrià existia un problema estructural, sistèmic. La comarca és clau en l’agricultura intensiva que abasteix la indústria alimentaria i els mercats.

Valoràvem molt la ‘fruita de Lleida’, però no ens preguntàvem pel procés que l’havia portat fins a la nostra taula. Ara ho sabem. I tenim la sensació que cada vegada que rebíem un avís de què tota la cadena era fràgil, miràvem cap a una altra banda. Per això el que seria imperdonable ara és que convertíssim a les víctimes en culpables. Seria la doble injustícia d’assenyalar a aquells que no vam saber protegir.

El sistema va mostrar les seves debilitats, però també la manca de prevenció i de capacitat de resposta. Tenim elements per pensar que es va pecar d’excés de confiança. Que no es van avaluar prou els riscos potencials que significava el moment àlgid de la recollida de fruita. Que no es va respondre amb celeritat quan van arribar notícies de contagis en escorxadors d’Europa o entre els temporers de diverses regions d’Espanya. Un altre, una de tantes, cures d’humilitat. Així i tot, hi ha sectors de la nostra societat i de la política que es resisteixen a acceptar responsabilitats pròpies i només veuen les dels altres.

Lleida ens fa patir. Per l’impacte del confinament sobrevingut dels nostres conciutadans. I perquè fa evidents totes les nostres fragilitats. Aquelles que mai havíem volgut veure.
 

Temas

Comentarios

Lea También