«El Líban cava la seva pròpia tomba per la falta d’unitat»

«Casi apocal·líptica». El veterà reporter, corresponsal de ‘La Vanguardia’, analitza la situació del país mediterrani després de l’explosió de dimarts que suma almenys 154 morts i milers de ferits

M. VICTÒRIA BERTRAN

Whatsapp
Tomàs Alcoverro, fotografiat a les dependències del ‘Diari’ al juny del 2017. FOTO: PERE FERRÉ/DT

Tomàs Alcoverro, fotografiat a les dependències del ‘Diari’ al juny del 2017. FOTO: PERE FERRÉ/DT

Com va viure vostè l’explosió? On era?

Em va agafar quan sortia del taxi per arribar a casa. Quan vaig sortir del taxi vaig veure aquell núvol de color vermell, enorme, i immediatament després, l’explosió. Una explosió que jo mai havia sentit a la meva vida. La gent corria pels carrers i hi havia una gran quantitat de vidres que esclataven per tot arreu. Semblava un terratrèmol. A casa meva, gràcies a Déu, només tenia vidres trencats.

Quan va constatar la magnitud de la tragèdia?

Immediatament. Em vaig adonar que no era com altres vegades que hi ha hagut atemptats. Aquest cop era una cosa colossal, desmesurada.

Quina repercussió pot tenir aquesta catàstrofe en un país que ja estava tan malament en l’àmbit econòmic i social?

És una catàstrofe gairebé apocal·líptica. Efectivament, la gent ja tenia destrossats els ànims des de feia mesos per la situació econòmica, que ha fet tancar molts negocis. La lliura libanesa ha caigut en picat, i com que aquí tot està en dòlars i el dòlar és cada dia més car, la gent cada dia és més pobra i està en una situació francament crítica.

D’on treuen la força, els libanesos?

Molt bona pregunta. Això m’ho pregunto jo mateix. Aquesta gent, que fa tants anys que tenen tantes guerres i problemes, tenen una cosa molt bona, i és que viuen al dia. Ningú fa càlculs de què farem d’aquí a tres setmanes. S’agafen a viure el dia perquè ja saben que en un moment, i de la manera més inesperada, el seu món se’n pot anar a l’aigua. Estan avesats a anar-ho superant tot.

Aquest cop també?

El que ha passat ara sí que serà molt difícil de superar. Jo crec que la destrucció és més gran que la dels 15 anys de guerra. No es pot comparar, caldria matisar, oi, però d’alguna manera ho podríem dir, sobretot a la part cristiana, que és on hi ha hagut més destrosses.

Què n’opina, de les causes de l’explosió, dels tancs amb nitrat d’amoni abandonats al port?

Com és possible que aquells hangars no estiguessin controlats? D’aquí és d’on sorgeix el fastic, l’afartament que té la gent dels seus dirigents. D’aquí ve la desesperació i la ràbia tan gran contra els governants.

S’han revifat les protestes populars. Aquesta tragèdia pot marcar un abans i un després en la mobilització ciutadana?

Potser sí. Resulta que la gent que s’havia estat manifestant des de l’octubre contra la corrupció, i que ara ja estaven molt desgastats per la crisi i per la por del coronavirus, són els que ara han estat més perjudicats per l’explosió. Potser això els revifarà, però no sé fins a quin punt tot això pot tenir un resultat.

El jovent ha sortit a netejar els carrers pel seu compte amb escombres i pales. Són l’esperança?

Sí, el que diu vostè és veritat, és el poble del Líban, la gent jove i amb bona fe, els que fan el que poden, però estan molt desunits. Malauradament tenen aquestes antigues maneres de governar-se a través de la religió, i es reparteixen les quotes de poder entre musulmans, cristians, drusos, ortodoxos, armenis… Malgrat que hi ha unes lleis generals, cada grup confessional té les seves pròpies lleis, amb la qual cosa tot això resulta en un país que no és un país, un Estat que no és un Estat. Per altra banda, l’Estat està en fallida. Aquí cadascú s’haurà de valdre per ell mateix com pugui.

Confia en la comunitat internacional pel que fa a l’ajuda?

Aquí la gent compta amb ajudes sobretot de països àrabs com Qatar, que ha estat el primer a mobilitzar-se. Això de la UE és una mica més imprecís.

Com se sent, com a beirutí afillat?

Jo, miri, ara li diré una cosa una mica forta. Jo crec que aquest és un país molt influït per la política i les intrigues de tot el món, sobretot de Síria i Israel, els veïns, que moltes vegades han fet servir el Líban com un camp de batalla. I per l’Iran, i abans per la URSS. Tothom, mig món, ha tingut aquí gent que manipulava. Els palestins també van fer de les seves quan aquí estaven armats. Però jo crec que el que realment fa por, el que ha de fer por, és que són els libanesos els que es caven la tomba ells mateixos.

Per què?

Per la seva enorme falta d’unitat. Cada cop hi ha més fragmentació entre els grups confessionals, que abans estaven més barrejats. Això és la gran tragèdia d’aquest país. Encara ara hi ha teories que diuen que si un atemptat, que si Israel…, quan es veu clar que això s’ha produït per la ineficàcia i la irresponsabilitat dels propis dirigents. Això per als libanesos ha de ser com una punyalada. No poden donar la culpa a Israel ni als palestins, ni a Síria, com altres vegades, i se n’adonen que aquesta cosa que els ha fet més mal gairebé que la guerra ha estat produïda dins de la seva pròpia societat libanesa, pel que sigui. Crec que això és el que realment a la gent els ha d’enfonsar. No poder dir que «els enemics» els han fet això. S’ho han fet ells mateixos!

Es planteja marxar de Beirut?

No, no, no, jo no me’n vaig. Jo tinc la meva casa aquí a Beirut. Jo estic aquí perquè és una gran part de la meva vida. Beirut ja s’ha apoderat de la meva mateixa manera de ser. Si estigués fora patiria molt! Jo tinc aquí casa meva, i el meu projecte de vida ja no crec que canviï. Jo he viscut aquí tantes coses! He de dir que aquí he viscut més que a Barcelona, en la meva manera de viure, en la meva vida personal… I després hi ha la meva feina, que és escriure sobre tot això.

Comentarios

Lea También