Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Els Prats, punt de trobada de moltes famílies d'Alcanar

Les Cases d’Alcanar. Moltes d’aquestes construccions rurals han perdut l’essència, però encara se’n conserven algunes entre les partides de les Mallades i Sòl de Riu

Laura Juan

Whatsapp
El Prat dels Nanos. FOTO: Laura Juan

El Prat dels Nanos. FOTO: Laura Juan

Els prats són petites casetes de pagès que disposen de mota (antiga construcció que aixecava l’aigua d’un pou amb la força d’un animal, i servia per a regar) Aquestes casetes tenen una tradició molt arrelada entre els veïns i veïnes del poble d’Alcanar. Antigament hi passaven els estius en família. Però, a dia d’avui moltes d’aquestes construccions han perdut la seva essència i és difícil trobar prats dels d’abans i famílies que hi passin els estius. Ja no tenen els canalats, el safareig, lo rafal, la mota,etc. Poc a poc s’han anat remodelant per a convertir-se en paradisos turístics.

Però encara queden alguns prats que conserven l’essència. Prop del Camping Estanyet, viu la Josefa Villalonga. Té 64 anys. Des de fa 5 generacions el prat continua essent un punt d’encontre familiar. Per allí hi han passat la seva àvia, la seva mare, ella, els seus fills i ara els seus néts. El seu prat té mota, té safareig, encara conserva l’hortet amb les quatre hortalisses i verdures per a casa. La Josefa recorda especialment quan «era petita i venia amb els avis i passava les migdiades al trunat». 

Són de les poques famílies que encara queden a la partida de Mallades. La família dels Nanos. «Abans ens reuníem cada 15 d’agost, fins que morí la meva mare. Érem un bon grapat de gent». Quan ja ha passat l’estiu i la canalla té que tornar al col·legi moltes famílies tornen al poble, a Alcanar. «Nosaltres ho allarguem fins a finals d’octubre, perquè ja ho fèiem així quan estava permesa la caça en barraca», explica la Josefa. 

La vida als prats

Hi ha prats que amaguen al record històries de famílies senceres. Molts fills i filles d’aquells que passaven els estius als prats, marxaven a la capital a estudiar i després acabaven establint-se.

A la partida de Sòl de Riu es troba el prat del Maro. Joan Ramon té 52 anys. Actualment viu a Barcelona, és assessor lingüístic i com cada any passa el mes d’agost al prat amb la seva família. «Recordo quan els diumenges anàvem a la platja a fer musclos, ortigues, pops i dàtils. També posàvem el meló de moro (síndria) al safareig. D’aquesta manera es refrescava i el teníem a punt per a menjar-lo després de dinar. Això formava part de la vida als prats», explica. 

Prop d’aquí hi ha prats que amb el pas dels anys no han patit cap tipus de modificació. Però estan inhabitables. Ja no hi van a passar els estius. El prat de la Canicia o el prat dels Floros per exemple. Però aquests només en són dos, dels molts, que a dia d’avui han quedat al record. 

El prat de la Bunyoles

El prat de Felipe Samper és un d’aquells que crida l’atenció. Felipe té 84 anys i és de la Ràpita. El prat era de la seva dona. Ella morí, i ara hi passen els estius ell i la seva filla (la Bunyoles).

Si passes per la partida de Sòl de Riu el trobaràs fins a finals de setembre. Transmet energia, positivitat i ganes de viure. «Aquí no acabo mai la feina, sempre en tinc si en vull fer». I és cert, quan hi vas, al creuar el portal has de cridar ben fort perquè sempre el trobes a l’hortet, o amb les gallines. Abans, el prat de la Bunyoles, era la típica caseta on hi estava el corral, el matxo i la pallissa.

Explica que fa més de 60 anys que passa els estius al prat. Té històries molt curioses per contar, a més d’una obra artística impressionant que ha anat creant poc a poc des que era ben jove. «Vaig anar poc temps a l’escola, perquè els meus pares em necessitaven a la terra i de ben petit ja pintava». explica. Al prat hi pots trobar quadres pintats per ell mateix, amb la figura de Miquel Àngel, Leonardo, reproduccions de quadres de Velázquez i moltes coses decoratives on hi has de fer  jugar la imaginació per poder-les entendre. «Ho vaig fent a ratets. A vore tu què hi veus aquí», diu. 

Una vegada, quan treballava de paleta a la partida de les Martinenques (Alcanar Platja) va conèixer a un alemany. «El vaig portar al prat i és quedava a dormir aquí. De vegades sortia al replà de les escales i és posava a cantar i a tocar l’acordió. He viscut experiències molt boniques aquí». Tantes que afirma que el seu prat és reemplaçable i no hi ha prou diners al món per a pagar-lo. Aquesta amistat el va fer viatjar moltíssimes vegades, a Alemanya.

«Com he viatjat tant m’ha servit per agafar idees d’aquí i d’allà». Tot i que diu que el seu estil és únic. «Jo mai he copiat res d’un altre autor. Tot el que he pintat i esculpit està tot disfressat  per a que sigui el meu estil». I és cert, pots trobar-hi alguna petita semblança però té molts repunts que fa que la converteixi en única i diferent. Felipe recorda quan una colla de gent pujaven a buscar aigua al seu prat per a fer les paelles a la Troneta, a prop de la platja del Marjal. «No tots tenien aigua», explica. Aquestes experiències les pots veure reflectides a moltes de  les seves obres. «Jo sóc feliç amb el que tinc, no em fan falta luxes. Viure al prat t’omple de vida», diu. 

El prat de les homilies

Cada 15 d’agost, quan arriba la celebració de la Mare de Déu d’Agost, un prat perdut a prop del Tancat de Codorniu celebra la tradicional homilia en honor a la Verge. Però no és només un prat, també s’ha convertit en un punt d’encontre religiós. El seu propietari, viu a Girona, i hi passa el mes d’agost. Els altres mesos d’estiu el té llogat. «Jo és el segon any que hi vaig, es preciós i digne de veure», explica la Consuelo, una de les veïnes que també té el prat llogat a Sòl de Riu.

També coneix a Felipe que es considera una persona molt creient. «Com que a l’estiu estic aquí, aprofito per anar-hi. Està a prop del meu prat i es pot anar a peu», diu.  Ara, a punt de finalitzar l’estiu, només queden quatre pelats. La majoria de famílies que han passat els estius al prat ja es troben al poble. A més, aquest any hi ha un motiu especial; les festes Quinquennals. «Jo aquí hi passaria tots els dies de l’any, però la meva filla voldrà que marxem perquè dintre de pocs dies ja s’han de preparar per a les festes». Caminant pel passeig del Marjal, ens trobem encara diversos prats a prop de la costa. Molts d’ells han quedat a l’oblit i d’altres seran el record d’aquells qui cada estiu venen a passar les vacances, en un entorn paradisíac.
 

Temas

Comentarios

Lea También