Más de Tarragona

Tarragona Crònica

De Lucky Strike al ‘Fem-ho’

Poca creativitat. La por del contagi i el cansament pel fracàs de la política haurien exigit més esforç als cartells i eslògans dels partits

ANTONI BATISTA

Whatsapp
ANTONI BATISTA

ANTONI BATISTA

Raymond Loewy va ser un dels millors publicistes de la història del disseny gràfic. L’ampolla de la Coca-cola i el paquet de Lucky Strike són els seus bucs insígnia, i el veiem també quan fem benzina Shell o anem a un súper SPAR. L’anècdota del paquet de tabac és que va facturar una gran suma de dòlars perquè va aconseguir captar l’atenció per partida doble, amb la mateixa imatge a un costat i a l’altre de la capsa. Després, d’acord a guió, Hollywood va ajudar i aquell tabac que va donar la volta al món de la II Guerra Mundial va ser el més fumat en totes les pel·lícules bèl·liques.

No ha estat fàcil captar l’atenció en la present campanya electoral. La por del contagi i el cansament pel fracàs de la política haurien exigit que els spin doctors s’haguessin esforçat més, atès que arreplegar electors serà més exigent que mai. No ho han fet, i gràficament la cartelleria i els eslògans han estat –amb benevolència– mediocres. Si hi ha però un Lucky Strike de la campanya, seria el «Fem-ho»-«Hagámoslo», la marca del PSC, però tampoc no es ben be seva, perquè el 2019 el RCD Español havia conjugat el verb per recuperar la primera divisió, i uns mesos abans havia estat l’eslògan «Fem-ho V» de la mobilització per la recuperació econòmica, deguda a Enric Jové, de McCann Barcelona, prestigiosa empresa de màrqueting.

Els socialistes han triat aquest missatge que crida l’atenció, és agosarat i parteix de ser conegut, quan i on la coneixença és un grau. Un imperatiu que gràcies també al cinema nord-americà s’associa a una proposta exprés de sexe, amb tot el tornaveu d’acudits. I es vincla igualment, amb el concurs de personalitats conegudes, a una lluita esperançada amb la «V» de victòria contra els estralls de la pandèmia. L’efecte recordatori, el «memento», multiplicat per dos, les dues cares del paquet de Lucky.

«La imaginació no és al poder, ha sucumbit a la mediocritat i  els candidats han hagut de recórrer a ‘guests stars’»

Als antípodes de la imaginació, la campanya d’En Comú Podem, «El canvi que Catalunya mereix». L’imput «canvi» és dels més gastats: el va posar en marxa el PSUC a la primera campanya de 1977, el va reimprimir el PSOE de la majoria absoluta de 1982 i el va reeditar el PP, el 2011. Desencert dels comuns, que a més a més estan pagant l’última patinada del consistori d’Ada Colau amb les retirades de cartells per incompliment d’una normativa que la sana tolerància havia permès d’incomplir, i la traca final d’esborrar el grafit de Roc BlackBlock, que per embolicar més la troca era en solidaritat amb l’artista més solidaritzat dels últims temps, Pablo Hasél. D’aquí, però, a comparar això amb el nazisme, com posar en símil el desembarcament de Normandia i la resistència a Stalingrad als episodis de Vox a Vic i Manresa, hi ha una distància que ningú s’hauria de saltar, que és la banalització dels crims contra la humanitat del III Reich.

També són recurrents els cartells fent president el presidenciable, que és la culminació de la moral de guanyador que sempre arreplega els vots dels qui volen concelebrar l’èxit. El millor disseny és el «Benet el president de tots», de 1980, amb la cara perfilada dins de l’escut de la Generalitat, degut al gran Enric Satué. El PSC fa, doncs, «president» Salvador Illa i JuntsxCat ho ha repetit posant de tiquet el «president Puigdemont» i «Laura presidenta», però, perquè ella és el nom d’estar per casa, quan el tracte institucional és el cognom? Grinyol de gènere? No gaire afortunada és igualment la frase «Si t’ho penses, PDeCAT», que pretén capturar el vot del Hamlet convergent que es debat entre to be Mas or not to be Puigdemont, perquè es pot inferir que el vot del cervell és el seu i que els altres voten a la babalà.

El poc esforç imaginatiu manifestat en la còpia toca igualment als pols oposats de PP i CUP, que en aquest cas s’atrauen en la seva migrada originalitat. El PP agafa literalment l’eslògan «Una Catalunya millor» que va estampar Artur Mas el 2010, promovent tot el contrari: el Mas que va obrir el Procés i Alejandro Fernández que el vol tancar. La CUP arramba el «Nou Cicle», que és la plataforma del PSC catalanista que impulsa Raimon Obiols i te L’Hora com a mitjà de comunicació. Ciutadans imprimeix el «Para que ganemos todos» del PSC de Raimon Obiols, el 1984. El missatge subliminar conclusiu de la suma de copions és allò tan patètic que tots els polítics són iguals, a partir que comercialitzen els seus productes amb les mateixes frases.

El denominador retratat més comú és el mig somriure de les fotos de Pere Aragonès, Laura Borràs i Salvador Illa. Una rialleta de bon rotllo, perquè a les fotos s’ha de dir «lluíííííííís» i és preceptiu no fer mala cara, però que no arribi a un riure a cor què vols que donaria la imatge que els polítics es foten del mort i de qui el vetlla, un altre tòpic de l’imaginari iconoclasta, però que en temps de tanta desgràcia seria un lamentable despropòsit. ERC ha estat hàbil, aconseguint evitar entrar en el rànquing de les pífies i fer una campanya sense estridències, al costat de la gent», per captar el vot moderat que decanta majories.

Els «Missatges icònics de la cultura de masses», que el 1974 va profetitzar Romà Gubern, els tenim aquí en l’etern retorn de la derrota del Maig Francès: la imaginació no és al poder, ha sucumbit a la mediocritat que té la seva expressió personal en el migrat carisma dels candidats, que han hagut de recórrer a guests stars. Remarcant, això sí, que el debat de TV3 comunicacionalment el va guanyar Alejandro Fernández.

Temas

Comentarios

Lea También