Más de Reus

Enriqueta Muntané Barceló: "Les dones també som el pal de paller de l’agricultura"

Enriqueta Muntané Barceló (Marçà, 1958) és pagesa, experta en agroturisme i empresària. Fa més d’un quart de segle, va obrir –juntament amb el seu company Joan Salvador Vernet– l’allotjament d’agroturisme Ca La Viola en aquesta localitat del Priorat. Un negoci que complementa la feina al camp. També cooperativista i sindicalista, defensa que "l’agroturisme permet fer pedagogia de la feina de pagès, que ni és tan dolça ni tan fàcil com moltes vegades es percep". És per això que els clients que visiten el seu negoci "són part de la meva història com a pagesa". Per últim, assegura que "l’agroturisme ha contribuït a donar visibilitat al treball de la dona en el món rural".

Diari de Tarragona

Whatsapp
Enriqueta Muntané va nàixer a Marçà. FOTO: Joan Revillas

Enriqueta Muntané va nàixer a Marçà. FOTO: Joan Revillas

Fa més de 25 anys va decidir impulsar l’allotjament d’agroturisme Ca La Viola a Marçà.
Al principi, no va ser un projecte buscat. Jo i el Joan som pagesos i en un moment donat, quan va començar l’expansió turística d’interior, ens va semblar una bona idea invertir part del nostre futur en arreglar la casa dels avis i impulsar un allotjament d’agroturisme.

Abans, però, els primers allotjaments van sorgir al Pirineu.
Sí. L’impuls de l’agroturisme, a finals dels anys noranta, va ser com a resposta a una crisi que va afectar els ramaders. En aquell moment, la Generalitat i el Departament de Turisme van creure que seria una bona idea donar l’oportunitat de reconvertir els pallers i les quadres en allotjaments per a persones que volguessin conèixer la zona. Aleshores, la idea va ser molt bona, però permetia que qualsevol que complís la normativa pogués accedir a aquesta reconversió, sota el paraigua de la nomenclatura ‘casa de pagès’, tot i no està encarada a aquest sector. A mesura que es va escampar la crisi econòmica, ens vam sumar a l’agroturisme. Però des d’Unió de Pagesos es va lluitar per defensar i intentar que el nom ‘casa de pagès’ tingués el cognom d’agroturisme per acollir els establiments regentats únicament per agricultors, és a dir, que demostressin que l’activitat era una complementació a la renda agrària.

Des de sempre ha sigut sindicalista.
Sí. Estic sindicada a Unió de Pagesos i sempre he lluitat i defensat la feina dels pagesos, dels ramaders i silvicultors que, amb el pas del temps, ha anat a menys. Els pagesos som menys de l’1% de la població activa. Ara, per tenir la mateixa producció que fa tres dècades necessitem conrear com a mínim un 50% més de terres. Per això, fem hores amb altres sectors perquè únicament de pagès, ni ara ni abans, no es pot viure si no tens moltíssimes hectàrees o un conreu suficientment bo i ben pagat per poder tirar endavant.

Quin és el valor afegit de l’agroturisme per als clients?
Avui en dia, el valor afegit que podem donar els pagesos a casa nostra és l’opció de venir a conèixer la feina que fem. Si vens en època de collir olives, pots allotjar-te a la casa i, si tens ganes, venir amb nosaltres al camp. Després, quan pleguem, anem al molí i pots veure com es descarreguen les olives, el procés que segueixen i com surt l’oli de primera premsada o l’oli extra verge. Tot i això, també hi ha cases de pagès que, sense ser allotjaments d’agroturisme, busquen oferir els mateixos serveis als seus clients a través dels pagesos actius de la zona. Això ha fet canviar la visió que hi podia haver fa 25 anys de les cases de pagès i l’agroturisme.

Els clients que els visiten es converteixen en part de la família.
Sí. En 26 anys que fa que tenim la casa hem tingut clients que són repetidors, i que ens han portat altres amics i familiars. El confinament m’ha servit per recordar qui ha passat per casa nostra. Per exemple, hi ha una parella de València que continua venint, ara amb els seus fills. Han interioritzat el valor afegit que els hi vam oferir en el seu moment i, per això, han deixat de ser uns turistes anònims per convertir-se en una part de la meva història com a pagesa.

FOTO: Joan Revillas

Fer pedagogia és imprescindible.
L’agroturisme ens permet fer pedagogia de la feina de pagès, que ni és tan dolça ni tan fàcil com moltes vegades es percep des d’una ciutat.

Quins estereotips encara existeixen al voltant del treball al camp?
L’estereotip més suat és que és una feina molt idíl·lica, perquè estàs a l’aire lliure, fas l’horari que vols... Aquesta visió canvia quan els clients que ens visiten suen collint raïm o passen fred fent olives. Llavors, aquesta visió idíl·lica desapareix ràpidament i es transforma en realitat.

Es valoren més els productes de la terra.
Aquestes persones, quan enceten un vi valoren molt més l’ampolla i el que hi ha al darrere, perquè coneixen de primera mà la feina que fem. És un estereotip que s’ha trencat.

L’agroturisme ha contribuït a donar visibilitat al treball de la dona en el món rural?
Sí. Quan he tingut converses amb els clients s’han adonat que, a més de ser cuidadores de nens i d’adults, coneixem les nostres explotacions, sabem com funcionen, sabem quan se sembra i es cull, quan s’ha de donar menjar a les bèsties... Tot això ha ajudat a fer més visible que les dones, no només som un apèndix secundari, sinó que la majoria de vegades també som el pal de paller de l’agricultura. El paper de la dona a l’agricultura ha sigut massa vegades tingut com una persona col·laboradora i no com una treballadora. Per sort, amb els últims anys les noies i dones que volen ser pageses tenen clar que elles són les titulars i cotiluars de l’explotació, no unes simples col·laboradores.

A ulls de qui l’ha fet visible?
L’ha fet visible a ulls de les persones que han tingut interès per conèixer aquesta feina i han donat veu a aquestes dones. Però per a qui continua sent encara invisible és l’administració. Des de fa molts anys es reivindica que les dones al món rural han de tenir més a l’abast els serveis bàsics per a cuidar gent gran i els nens, o una xarxa d’internet a tot el territori en condicions. Hi ha moltes mancances quan encara continuem passant de pediatres a geriatres.

També ha sigut testimoni del salt qualitatiu del Priorat.
Sí. Va haver-hi una època en què o ens redescobríem o moríem. No estàvem disposats a morir sense lluitar. Per això, tenim dues Denominacions d’Origen i aquesta reinvenció va arribar primer en un producte de qualitat com el vi i l’ha seguit l’oli.

Una de les qüestions que preocupa és la massificació turística.
L’any 1994 hi havia cinc cases turístiques donades d’alta al Priorat i ara som més de cent, cadascú que extregui les seves conclusions. 
El sol, quan surt, surt per tothom i no es pot prohibir emprendre nous negocis. Però potser hem fallat tots per no saber buscar alternatives, és a dir, activitats que complementessin les que ja oferim. Potser ens hem avesat al món del vi i de l’oli, però no tots els turistes volen això.

A contratemps, es va retirar la candidatura de la comarca a Patrimoni Mundial de la Unesco.
Sí. La decisió va ser presa a consciència, consensuadament amb les administracions implicades. La societat civil va ser la que va empènyer la candidatura i el territori s’hi va bolcar, perquè pensàvem que seria una manera, sense prendre ni l’origen ni la identitat ni res del bo que tenim, de poder millorar i conservar el que tenim.

No morir d’èxit?
L’equilibri és bo en tot. Si tenim un equilibri territorial tot anirà més pausat i el benefici serà radial, és a dir, tot el territori en resultarà beneficiat i tots gaudirem del mateix mosaic.
Entrevista

Temas

Comentarios

Lea También