Tarragona Històries de Casa Boada

La carretera de Santes Creus

Eduard Boada

Whatsapp
La carretera de Santes Creus és un bon punt de partida per connectar amb els camins de la plana de l’Alt Camp, com aquest de Nulles. FOTO: @EDUARDBOADA

La carretera de Santes Creus és un bon punt de partida per connectar amb els camins de la plana de l’Alt Camp, com aquest de Nulles. FOTO: @EDUARDBOADA

Jo era molt petit i ja treballava a casa, ajudant a mon pare. Recordo que l’avinguda Rovira i Virgili abans s’anomenava avinguda de «Colón» i que el bar Boada tenia el número 33. Actualment té el 23. Tot canvia. En el meu record encara conservo que, malgrat que es digués Colom, els més vells l’anomenaven carretera de Santes Creus ja que anava des de la Rambla Nova fins a Santes Creus, el Pont d’Armentera i més amunt. Era una carretera de la Diputació de Tarragona que unia tot un reguitzell de pobles. Avui gran part de la carretera de Santes Creus és titularitat de la Diputació, és la carretera TP-2031 fins a l’altura de l’actual carretera C-51 que va de Valls al Vendrell, passat Bràfim. La Diputació tenia cura de la carretera, l’asfalt, les reparacions, la neteja de les cunetes... Tot ho feia la brigada de la Diputació manualment.

En aquest tram inicial hi havia moreres i recordo com les podaven amb un xerrac i tisores de podar, tot de forma manual. No hi havia bars i el lloc de partida de la gent de la brigada de la Diputació era Casa Boada. Recordo que el capatàs de tot aquell tram era el senyor Jaume Sogas, que era del Pont d’Armentera. Tenia la carretera neta i la cuidava al màxim. Amb el senyor Sogas hi treballaven persones que recordo amb estimació, com el senyor Salvat, que em va regalar un vell xerrac que anaven a llençar i que servia per podar les moreres. El vaig guardar com un record del senyor Salvat, que era dels Pallaresos i pujava pels arbres amb una facilitat tremenda. Al final es va comprar una Derby, però primer sempre venia en bicicleta. El senyor Salvat sabia de tot, era d’aquelles persones disposades a ajudar i ser estimada. També hi treballava el senyor Jaumet de l’Argilaga. Com a cosa curiosa el senyor Jaumet era una persona de qui deien que tenia la gràcia de guarir. Arran de la proximitat de Casa Boada amb l’antiga caserna de l’avinguda Catalunya, soldats i militars de graduació freqüentaven molt el bar: sergents, brigades, molts alferes i altres comandaments venien en horaris diferents als de la tropa. Un bon dia un grup d’alferes van coincidir amb el senyor Jaumet. Els alferes eren estudiants que havien acabat la carrera militar i feien la mili d’oficials de campament. El van conèixer i van saber que entre altres coses el senyor Jaumet treia les berrugues. Aquests alferes, que havien acabat la carrera de medicina, van quedar sorpresos i van quedar un dia per anar a l’Argilaga amb el senyor Jaumet. Quan van tornar els vaig preguntar com havia anat. Em van comentar que el senyor Jaumet els va presentar pacients seus i em van dir que els seus mètodes eren encertats, i segons els metges el seu estava basat en la fe que posava en la gent i en el que sabia d’anatomia. El curiós era que el senyor Jaumet no havia estudiat, era una persona senzilla que treballava a la carretera que unia Tarragona amb els Pallaresos, la Secuita, l’Argilaga, Puigpelat, Nulles –el poble on vaig néixer l’any 1942–, Vilabella, Bràfim, Vila-rodona, Aiguamúrcia, el Pont d’Armentera i altres pobles, molts d’ells vinculats a la ruta que cada any fan els Portants de l’Aigua de Sant Magí.

En aquesta carretera hi operava una línia de cotxes de l’empresa Segarra, de la qual recordo que tenia una ferradura com a logotip, devia ser en memòria dels carruatges i tartanes que anaven estirats per cavalls, en època del senyor Isidre Segarra Colet, que va fundar l’empresa l’any 1902. Aquesta línia era de Tarragona a Bràfim i va ser la primera que va prestar servei entre el nou barri de Sant Pere i Sant Pau i el centre de Tarragona, fins que l’Ajuntament de Tarragona se’n va fer càrrec. També –si la memòria no em falla– hi havia un cotxe de línia de Tarragona al Pont d’Armentera.

Vaig agafar la idea d’escriure sobre la carretera de Santes Creus un dia que els meus fills Eduard i Victòria em van portar a dinar a l’Hostal Grau de Santes Creus. Aquell dia vaig trobar-me el fill del senyor Jaume Sogas, que també treballa en el mateix que el seu pare. Vam recordar coses d’aquesta carretera tan important en dues generacions de la família Sogas. La primera generació, amb poca tecnologia moderna, i la segona amb tots els avenços. Per Casa Boada hi van continuar passant tots, en especial el senyor Salvat, que va fer un canvi de feina i va entrar a treballar a la Coca-Cola, suposo perquè li devia resultar més còmode treballar a Tarragona, on abans es fabricava la Coca-Cola.

Després, ja fa molts anys, l’avinguda Rovira i Virgili va deixar de ser de la Diputació i va passar a formar part de l’entramat de l’Ajuntament de Tarragona. Les moreres no agradaven als veïns, ja que hi havia alguns jóvens que hi llençaven pedres i duien pales per obtenir fulles de moreres. S’havia posat de moda criar cucs de seda a casa i aquests menjaven fulles de morera. Les pedres havien fet mal a alguna persona i algun cotxe va quedar abonyegat. El senyor Josep Sabat Brasó –que durant els 70 va ser conseller sense sou encarregat de parcs i jardins– va escoltar la gent i va canviar les moreres per una altra espècie, que és l’actual. La majoria dels arbres els va pagar de la seva butxaca. Aquelles moreres van passar a la història de Tar-ragona, havien estat suport per a lligar-hi cavalleries, buscar ombra i verdor. Ara són part del record d’uns nens que ja som grans, i no tenim cucs de seda. Amb aquells cucs no crec que ningú obtingués seda, només vam aprendre ciències naturals amb un cuc que feia un capoll per acabar convertint-se en una papallona. Com volent expressar les etapes de la vida.

Aquesta carretera que jo he vist tants anys, la pujàvem quan era petit fins al cementiri, per poder-la baixar amb carretons de coixinets fets per naltros mateixos amb l’ajuda dels pares o avis. No hi havia gairebé trànsit i no recordo cap accident. Avui amb més trànsit hi baixen amb unes fustes amb rodes –els monopatins– esquivant el trànsit, cosa que constitueix un perill ‘tremendo’. Potser hi faltin coses als meus relats, però pensin que és normal. Un de jove intenta aprendre i quan creu que sap alguna cosa, es fa vell i perd memòria. Gràcies per entendre’m.

Temas

Comentarios

Lea También